La primera cosa que el cervell femení indueix a fer a un nadó és precisament estudiar els rostres. Desenvolupament un contacte visual important i busquen amb els ulls qualsevol cosa de l’entorn canviant, de manera que a les poques setmanes ja responen amb un somriure. Respecte als nens, aquest contacte visual es centra en objectes mòbils, llums, poms de portes, etc., però difícilment a les cares. Les nenes neixen interessades amb l’expressió emocional. S’interpreten entre elles a partir de la mirada, el contacte o qualsevol altre reacció de la gent amb la que es relacionen. La manca d’expressió facial provoca molta confusió en una nena. Aquesta facultat ve donada per un cervell que, al néixer, és més madur que el d’un nen i que es desenvolupa més ràpidament al llarg d’un als dos anys. 

L’empatia és una altre conducta diferent en els cervells dels nadons. Una nena petita és capaç d’harmonitzar més fàcilment amb la mare i respondre amb més rapidesa a una conducta tranquil·litzadora que aturi la seva “rabieta”.

Aproximadament als 18 mesos, s’inicia una etapa anomenada pubertat infantil; període que dura només nou mesos en els nens però 24 en les nenes. Durant aquesta etapa, els ovaris comencen a produir grans quantitats d’estrògens que impregnen el cervell de la nena. Els científics consideren que aquests fluxos d’estrògens són necessaris pel desenvolupament dels ovaris i el cervell relacionat amb la reproducció. L’estrogen prepara els circuits cerebrals femenins congènits per adquirir en les nenes aptituds socials i promoure la fertilitat. Per aquesta raó, algunes nenes són tan pròximes emocionalment quan només porten els bolquers. 

 

Cap als dos anys i mig d’edat, acaba la pubertat infantil. La corrent d’estrògens que arriba dels ovaris s’atura temporalment, desconeixent-se com. És el moment en què una nena es dedica a la seva millor amiga i, fins i tot, no gaudeix jugant amb nens.

 

Actualment, encara es desconeix la causa de que es prefereixi companys de joc del mateix sexe. Una de les teories és que pot ser degut a les diferències cerebrals bàsiques. Les aptituds socials, verbals i la capacitat per relacionar-se en les nenes es desenvolupen anys abans que els nens. Els nens es diverteixen amb la lluita, els simulacres de combats, els jocs de cotxes, camions, espases, armes, joguines sonores, etc. 

Si ets progenitor d’una nena, estaràs d’acord que no sempre són tan obedients i bones com la cultura ens vol fer creure. Durant la fase juvenil, les nenes petites no mostren normalment agressivitat en forma de jocs, no lluiten ni simulen enfrontaments amb altres nenes. Però, no us enganyeu, això no significa que el seu cervell no tingui els circuits adequats per aconseguir el que es proposen ni que puguin tornar-se manipuladores per aconseguir el que volen. Quins son els objectius que dicta el cervell d’una nena petita? Establir relacions, crear comunicació, organitzar i dirigir un món d’una nena el centra del qual sigui ella. Per tant, arriba el que és conegut com el cervell manaire.      

•  Per saber-ne més: Brinzendine, L. (2014) El Cerebro Femenino: comprender la mente de la mujer a través de la ciencia. Editorial: RBA. 

Existeixen per internet mil i un articles, llibres d’autoajuda o consells per ajudar-nos a ser més feliços. Per desgràcia, o tot el contrari, jo no els hi faig massa cas, a no ser que es basin amb els coneixements de les neurociències.

 

Alex Korb, investigador en neurociències, ha publicat un llibre anomenat The Upward Spiral: using Neuroscience to reverse the course of depression, ones mall change at a time (L’espiral ascendent: l’ús de la Neurociència per revertir el curs de la depressió, un petit canvi a temps), en el qual explica diferents trucs per ajudar-nos a ser més feliços i basats amb els coneixements de la neurociència. 

1. La pregunta més important a fer-nos quan estem tristos:

A vegades ens podem sentir tristos o culpables, tot i que no tinguem cap motiu per estar-ho. Senzillament, ens envaeix aquesta sensació i fa que tot sigui de color negre. Per què? Per què estem tant preocupats?

De manera breu, preocupar-nos fa al nostre cervell sentir-nos una mica millor (el menys estàs fent alguna cosa sobre els teus problemes).

 

“Preocupar-nos pot ajudar el sistema límbic a través de l’activació del còrtex prefrontal medial i disminuir l’activitat de l’amigdala. Això pot semblar contraproduent, però aquesta activació fa que quan estem ansiosos fer quelcom al respecte (encara que només sigui preocupar-nos) és millor que no fer res.”

 

Però preocupar-nos, sentir-nos culpables o avergonyits són solucions horribles a llarg termini. Per tant, què aconsellen els neurocientífics que hem de fer? Pregunta’t a tu mateix:

 

De què estic agraït a la meva vida?

Sí, la gratitud és increïble i a més afecte al nostre cervell a un nivell biològic.

Saps el que fan molts anidepressius? Augmentar el neurotransmissor dopamina, el mateix que fa la gratitud.

Saps el que fa el Prozac? Augmentar el neurotransmissor serotonina, el mateix que fa la gratitud.

 

“Un del poders de la gratitud és que augmenta la serotonina. Intentar pensar en coses de les que estem agraïts fa que ens forcem a focalitzar en aspectes positius de la nostra vida. Aquest acte simple augmenta la producció de serotonina en el còrtex singular anterior.”

 

Soc conscient que en els moments més focus pot ser impossible trobar quelcom que estiguem agraïts, però és tan sols la cerca que ja genera aquest efecte.

 

“No és trobar la gratitud el que importa més, és recordar a fer la cerca. Recordar ser agraïts és una forma d’intel·ligència emocional (...). Amb una intel·ligència emocional elevada, ens suposarà un menor esforç a ser agraïts.

2. Etiqueta els sentiments negatius:

Et sents horrible. D’acord, però posa-li un nom a això horrible. Tristesa? Ansietat? Irritabilitat?

 

“...en un estudi amb Ressonància Magnètica funcional, anomenat Posant els sentiments dins de paraules, els participants varen observar diverses fotografies on apareixien expressions facials de les emocions. Com era d’esperar, durant l’observació de l’emoció cada participant va activar l’estructura del cervell implicada, l’amígdala. No obstant, quan se’ls hi demanava que diguessin el nom de l’emoció, el còrtex prefrontal ventrolateral entrava en acció, reduint l’activitat emocional de l’amígdala. En altres paraules, reconèixer conscientment les emocions redueix el seu impacte.”

 

Per tant, com podem nosaltres “etiquetar” les emocions?

 

“...només es necessiten poques paraules per descriure l’emoció i, idealment, utilitzar llenguatge simbòlic per simplificar les nostres experiències. Aquest procediment implica l’activació del teu còrtex prefrontal, el qual redueix l’activació del sistema límbic (implicat en les emocions). Per tant, descriu una emoció només amb una o dues paraules i t’ajudarà a reduir-la.”

 

De fet, posar un nom a les emocions també té un efecte en els altres. Aquest mètode és una de les principals eines que utilitzen els negociadors de la FBI.

3. Pren una decisió:

Alguna vegada has pres una decisió i el teu cervell ja ha descansat? Malauradament, això no sol passar sempre.

La ciència ha demostrat com prendre decisions redueix l’ansietat i la preocupació.

 

“Prendre decisions inclou crear intencions i establir objectius, tots tres implicats en el mateix circuit neuronal que implica el còrtex prefrontal, el qual ajuda a reduir l’ansietat i la preocupació.”

 

No obstant, prendre decisions sol ser un procés difícil. Per tant, quin tipus de decisions hauríem de prendre? Doncs una decisió “suficientment bona”. No hem d’estar segurs que és la millor al 100%, ja que tots sabem que ser perfeccionistes ens pot provocar estrès.  

 

“...reconèixer que la decisió escollida és suficientment bona ajuda a activar les àrees prefrontals dorsolaterals, les quals ens ajuden a sentir-nos més sota control...”

 

En resum, quan prenem una decisió el nostre cervell es sent sota control i, conseqüentment, reduïm l’estrès.

Decidir també augmenta el plaer

“Decidir de forma activa provoca canvis en els circuits atencionals i com ens sentim respecte l’acció. També augmenta la producció de dopamina.”

 

Si tu decideixes quelcom perquè és el que s’ha de fer o el que hauries de fer, no és realment una decisió important i, per tant, el teu cervell no obtindrà el plaer esperat. Per exemple; si volem introduir l’exercici físic en la nostra vida i només ho fem perquè és el que hem de fer, l’únic que ens provocarà és estrès.

 

Tal i com diu l’autor Alex Korb: “ No només triem les coses que ens agraden, també ens agraden les coses que triem.”

 

D’acord, serem agraïts, etiquetarem les emocions negatives i prendrem més decisions. Però, tot això sembla una prescripció per la felicitat individual. És important introduir les altres persones.

  4.   Contacte amb les persones:

Necessitem el contacte corporal amb les persones, l’amor i l’acceptació dels altres. Les relacions són molt importants pel sentiment de felicitat en el nostre cervell.

 

“Una de les vies primàries per obtenir oxitocina és a través de tocar. Òbviament, no sempre és apropiat tocar a totes les persones, però donar la mà o un copet a l’esquena és normalment suficient. Amb les persones que tenim més relació, el contacte pot ser més freqüent.”

 

El contacte corporal amb una persona que estimem reduïm el nostre dolor. Per tant, cal abraçar cada dia, i no una abraçada curta, sinó que els neurocientífics recomanen abraçades llargues.

 

“Una abraçada especialment llarga ajuda a produir el neurotransmissor i hormona de l’oxitocina, la qual redueix l’activació de l’amigdala.”

 

Diferents estudis han demostrat que donar cinc abraçades al dia durant quatre setmanes augmenta la felicitat.

Per tant, passa temps amb altres persones i abraça!

El neurocientífic estatunidenc Larry Katz, autor del llibre Mantengui viu el seu cervell (Kepp your brain alive), ha dissenyat una rutina de més de 80 exercicis especials per conservar en forma les connexions neurològiques del cervell, els quals han pres el nom de gimnàstica neurològica. Katz argumenta que, així com el cos necessita fer exercicis per conservar-se en plena forma i equilibri, la ment també necessita entrenament i estimulació, especialment a partir de certes edats. L’objectiu de la neuròbica és fer tot el contrari als actes automàtics (que tenen lloc a partir de la seva consolidació a les memòries procedimentals) i forçar el cervell a fer un esforç addicional. 

1. Posa’t el rellotge en el canell contrari.
   
2. Camina cap endarrere per dins a casa teva.
   
3. Vesteix-te amb els ulls tancats.
   
4.  Estimula el paladar, i la memòria gustativa, provant menjars diferents.
   
5. Mires les fotos al revés, fixant amb detalls els quals mai hi havies prestat atenció.
   
6. Mira el rellotge davant un mirall per veure l’hora al revés.
   
7. Canvia’t de costat el ratolí de l’ordinador.
   
8. Escriu o renta’t les dents utilitzant la mà contraria a la que estàs acostuma’t.
   
9. Camí a la feina, combina trajectes diferents als habituals.
   
10. Introdueix petits canvis en els teus hàbits, transformant-los en desafiaments pel teu cervell.
    
11. Fulleja alguna revista i busca una foto que et cridi l’atenció. Després pensa en vint-i-cinc adjectius que creguis que descriuen la imatge o tema fotografiat.
    
12. Quan vagis a un restaurant, intenta que el teu paladar identifiqui els ingredients que formen el plat escollit i concentra’t amb els sabors més sotils.
    
13. Quan entris a un espai amb moltes persones, intenta calcular quantes persones estan en el costat dret i quantes en l’esquerre.
    
14. Selecciona una frase d’un llibre i intenta formar una frase diferent utilitzant les mateixes paraules.
    
15. Prova a jugar a algun joc o fer alguna activitat que no hagis practicat mai.
    
16. Compra’t un trencaclosques i intenta encaixar les peces correctes el més ràpid que puguis cronometrant el temps. Repeteix l’exercici per veure els teus progressos.
    
17. Intenta memoritzar la llista completa de la compra.
    
18. Consulta el diccionari i aprèn una nova paraula cada dia i intenta utilitzar-la en les teves converses quotidianes.
    
19. Escolta les noticies de la radio o la televisió tan ràpid com et despertis i més tard fes una llista mental amb les més importants.
    
20. Al llegir una paraula, pensa amb cinc més que comencin amb la mateixa lletra. 

La mitjana d’edat de la menopausa és de cinquanta-i-set anys i mig. Es produeix dotze mesos després de l’últim període de la dona, dotze mesos després de que els ovaris hagin deixat de produir les hormones que impulsaven circuits de comunicació i emoció, les ganes de cuidar i donar i la necessitat d’evitar conflictes. Els circuits segueixen existint, però el combustible per fer funcionar el motor a començat a esgotar-se, provocant una distorsió important de com la dona percep la realitat que l’envolta.

 

 

L’inici d’aquesta nova etapa ja és accidentat; la perimanopausa. Les hormones de la dona han estat modificant-se durant vint anys abans de que comenci la menopausa. A partir de, aproximadament, els quaranta-i-tres anys, el cervell femení es torna menys sensible als estrògens (hormones femenines), provocant una cascada de símptomes que poden variar de mes en mes i d’any en any, que cursen des dels accessos de calor i de dolor a les articulacions, fins a l’angoixa i a la depressió. Durant aquest procés l’impuls sexual també pot canviar radicalment. Descendeix el nivell d’estrògens i també el de testosterona, el potent combustible sexual.  

  

L’estabilitat de la visió del mon en el cervell femení pot convertir-se en una inseguretat quasi diària, essent un camí accidentat per algunes dones. Aquelles coses que havien set importants per les dones, la connexió social, l’aprovació, els fills, el fet d’estar segures que la família resta unida, deixen de ser la preocupació primordial en la seva ment. La canviant química del cervell femení és la causa de la modificació de la visió del món que es registra en les seves vides.

 

 

Les hormones del cervell formen part del que ens fa dones. Són els combustibles que activen els nostres circuits cerebrals específics del sexe, que deriven en conductes i habilitats típiques de les dones. Per tant, és important ser conscients que durant la menopausa, donat que aquestes entren en un canvi constant, el mon vist a través dels nostres ulls canviarà, però sempre hem de tenir present que és degut a un procés biològic.

 

 

Tot i que el cos i el cervell de cada dona reaccionen de forma diferent als anys següents a la menopausa, per moltes és una època de creixent llibertat i control sobre la seva vida. És menys probable que ens equivoquem o que actuem per impulsos. La nostra supervivència no dependrà del control periòdic i no importarà tant preocupar-nos per com ens sentim i si més per exterioritzar i viure la nostra personalitat apassionada i autèntica. Perdrem la preocupació constant cap els nostres fills i la nostra parella. És també una època en la que ser àvia pot aportar-nos noves alegries, sovint amb manca de complicacions. En la menopausa li falta molt temps al cervell de la dona perquè arribi el moment de retirar-se. És una època intel·lectualment eufòrica en la que ha disminuït la càrrega de cuidar dels fills i la preocupació del cervell maternal. Torna a ser molt important la contribució del treball en la personalitat, la identitat i la realització com a dona.

•  Per saber-ne més: Brinzendine, L. (2014) El Cerebro Femenino: comprender la mente de la mujer a través de la ciencia. Editorial: RBA.    

Voldria ensenyar-vos un petit reportatge fet per la Universitat de Navarra en el qual varen fer un estudi sobre com processa el cervell la frase: "No facis als altres el que no vols que et facin a tu".

Primer, us plantejo una situació:

"5 operaris treballen en una via, se'ls acosta a tota velocitat un tren que els atropellarà. Tu et trobes situat a un pont sobre la via i podries impedir la mort dels 5 operaris si empentessis a la persona que tens al teu costat".

Què feries? Per què et decantes; per l'emoció o pel risc-benefici? Seria diferent si la persona que teniu al costat del pont fos un amic vostre? Creus que totes les persones decidim el mateix? 

Per tenir una resposta a les preguntes mireu el breu documental i, en ell, us plantejaran un altre dilema!